Festina & Locus & Nosce
Em ve de gust ara d’explicar el perquè dels lemes d’aquest bloc. Una mena de justificació m’obliga. És la por a que se m’enrogin les galtes. A ser acusat de pedant per escriure-ho en llatí i grec, és clar. Si fos en anglès, semblaria ben normal, oi? El cas és que d’aquestes llengües “mortes” ja només ens en queda la substància en forma de grans expressions: veni, vidi, vici; ubi sunt; collige, virgo, rosas; vanitas vanitatum et in saecula saeculorum, amen… Quina grandiloqüència! Quina autoritat! Efectivament ho podem veure així, amb aquesta mena de fals rubor.
Però, no són aquestes les nostres llengües mare? El substrat, el fonament, i això vol dir —si toquem de peus a terra, fredament— que en aquestes s’ha escrit gairebé tota la saviesa essencial de la nostra cultura? Després d’elles “siempre lo mismo pero con distinta voz” com deia la cançó. No caldria dir res més. Llegint i escoltant els clàssics ja n’hauríem de tenir gairebé (1) prou i faríem un favor a la mare de Déu de l’Ecologia. Així doncs, fem una sincera i profunda reverència a aquestes dues sàvies llengües.
En fi, deixem-nos de romanços. Com deia, em ve de gust explicar com i perquè han van arribar aquí, a la pàgina de benvinguda de l’antic blog, aquestes expressions. Som-hi.
Festina Lente
Crec que va ser en una ressenya a La Vanguardia sobre un llibre nou de textos inèdits de Josep Pla que vaig saber de l’existència d’aquesta expressió llatina. Festina lente, ‘afanya’t lentament’. Una paradoxa que, salvant les distàncies, ben bé devia definir per a Pla la vida d’escriptor; i per a mi significar aquests anys restaurant la casa. Ha estat una feina lenta i silenciosa. Un treball de formigueta, si així es vol dir, però concentrat, intens, obstinat. Amb el desig últim de tenir el meu racó i poder compartir-lo amb els altres.
A més a més —Oh, quin gran goig, quina joia!— a Internet vaig descobrir que ja fou el lema d’Aldus Manutius, l’impressor i humanista venecià que ens va donar la lletra cursiva en caràcters mòbils!
Quina meravellosa casualitat: l’escriptor que més estimo: Josep Pla; i el tipògraf que més admiro: Aldus Manutius (2). Manutius, per cert, ho simbolitzà amb el dibuix d’un dofí i una àncora. El dofí i l’àncora que encapçalen aquesta entrada.
Locus amoenus
Nosce te ipsum
En fi, fins aquí aquesta mena de justificació volguda i conscient. Per acabar proposo una altra llatinada no menys certa: Quod natura non dat, Salmantica non praestat…
Apa, salut!
1. Aquest “gairebé” m’acaba de trair l’argumentari…
2. Manutius, també, per cert, em fou descobert per l’amic estimat, admirat, enyorat Josep Lluís Guerra Higuero. I això no és una nota a peu de pàgina.