A vegades em pregunten qui m’ha ensenyat a treballar la fusta. La resposta és ràpida: l’entusiasme.

No riguis. No riguis.

Queda clar que amb l’entusiasme sol i únicament no s’arriba gaire lluny. Però l’entusiasme és el motor que et porta a dedicar moltes hores a buscar informació. Llegir llibres, visitar blogs, veure vídeos, parlar amb altres fusters… Aquí també trobes els mestres.

Malauradament, aquesta última entrada d’informació, els fusters, ha estat la més pobra. Pocs fusters en aquest país estan disposats a ensenyar-te alguna cosa. Alguns perquè tenen massa feina, altres perquè més que fusters són muntadors…, i altres perquè potser tenen por que els hi prenguis la feina. Quina llàstima. Quina llàstima perquè aquest ofici s’està perdent. (La botiga de mobles, de cuyo nombre no quiero acordarme, ha estat l’estocada mortal a l’ofici). Queda poca gent que sàpiga utilitzar un enformador, una serra de mà o un ribot manual. Que sigui capaç de fer un calaix amb cues d’orenella. Un moble fet amb les mans que puguis donar en herència… Ara tot es fa amb cola, cargols, aglomerats o melamines… I quan es faci malbé no ho repararem. Anirem a comprar-ne un altre i au, vinga!

Ups! Disculpeu la marrada. El tema té tela! Deixem-ho per un altre dia…

Bé, tornant al fil d’aquesta entrada, haig de dir que he tingut la sort de trobar persones que han decidit divulgar l’ofici de fuster a través d’Internet. Gràcies internet: ets útil. Aquestes persones, la majoria són nord-americans o de països del nord d’Europa. Entre aquests haig de destacar sobretot Lost Art Press i Tony Konovaloff.