Tot va començar ja fa molt temps… molt de temps… o potser no tant… Fou, si fa no fa, pels volts del 2003. 

Ja feia anys que sortia a la conversa familiar, però aquell any en vam parlar una mica més. La necessitat, cada vegada més urgent, d’arreglar la teulada de la casa de la Granada que havia heretat dels avis la meva mare se’ns feia indefugible. S’estava convertint en una qüestió de dignitat, de respecte. O començàvem a arreglar la casa o hi havia perill d’ensulsiament.

Com deia, feia anys que de tant en tant aflorava el tema en les sobretaules familiars, però ningú acabava de fer el pas. Una casa amb “moltes possibilitats” ens comentava algú. “Per què no la tireu a terra i feu pisos?” ens recomanava un altre. “Això serà un pou sense fons” etzibava un veí que passava. Tot molt positiu…

Aquell any jo anava pels 34, vivia en una casa de camp a Santa Fe del Penedès –Cal Xic dels Botins, en dèiem llavors– i em guanyava la vida treballant en una editorial a Barcelona. El cas és que després de donar-hi algunes voltes i considerant el gir que havia donat la meva vida, vaig proposar de fer-me càrrec de la restauració de l’edifici amb la intenció de tenir casa pròpia, finalment. Abans de res i donada l’envergadura i circumstàncies de l’incipient projecte, ho vam haver d’acordar entre tot el nucli familiar: els meus pares, la meva germana i jo. Tothom hi va estar d’acord; o si més no, ningú es va oposar a què tirés endavant el projecte de restaurar Cal Cabanyes de la Granada.

Un projecte de vida

Ara que escric això, després de 16 anys, puc dir amb “pride & joy” que estic satisfet de la feina que s’ha fet fins ara. La restauració encara no està del tot acabada, i a vegades no estic segur que l’acabi mai. Però si tota la feina, totes les hores que hi he passat, les pogués comparar amb una excursió, només podria dir que ha sigut una de les millors de la meva vida.

En fi, lector que per curiositat o casualitat has arribat aquí, sàpigues que aquestes pàgines tenen un interès personal, íntim i no tenen cap pretensió d’esventar el que faig. Però sí que és veritat, –hipocryte lecteur, mon semblable, mon frère–, que sento la necessitat de comunicar la convicció d’una utopia que m’ha acostat a la felicitat.

T’estreny fortament la mà,

Jordi Sadurní Ventura