"Aquellas pequeñas cosas"
El 23 de desembre de 2018, vam inaugurar Cal Cabanyes. Tot i que la casa no està del tot acabada –encara queda enrajolar la primera planta–, vam estrenar la planta baixa. Això és: l’entrada, el taller, el bany, el celleret, el rebost, una sala d’estar/dormitori i el cor de la casa que és la cuina i el menjador.
Quan vaig arribar aquell dia al matí a Cal Cabanyes, em vaig trobar una olla d’aram a la cuina. L’olla d’aram que ha estat dalt del bufet, al menjador de casa dels meus pares.
L’olla ha estat un regal de la mare per aquest dia assenyalat. Em va dir que havia escrit la història de l’olla i que ja me l’explicaria…
Dissabte passat, 12 de gener, vam fer un sopar a Cal Cabanyes amb la família. La meva mare em va entregar aquest escrit (tot ell una mena de metàfora) que es titula:
La història de l'olla d'aram
Sóc molt velleta, vaig néixer al segle XIX. Era tan maca i lluent en aquella botiga d'artesans… Van venir a comprar-me els amos d'un hostal de Barcelona per fer la sopa d'arròs i fideus. Allà hi vaig viure molts anys i vaig sentir tota classe de converses i renecs dels carreters. Fins que un bon dia el negoci es tancà no sé per què.
A mi em van carregar en un carro i vaig fer cap a Cal Cartró. Allà em van acollir en Gepet i la Pepeta. Eren pagesos, tenien moltes gallines, ànecs i conills i també tenien un cavall, però a mi em feien servir per fer l'estuba per rentar roba. Ja no era lluent, era negra com un escarabat.
Després va venir la guerra i van tenir la desgràcia que a ells els van matar un fill. I altra vegada em van carregar en un carro i em van portar a la Granada, on tenien una filla casada amb el Josep del Molí de Vent. Van comprar una casa anomenada Cal Cabanyes i allà vaig fer el mateix: bullir el sabó per l'estuba de la roba fins que, un dia de tan velleta que era, se`m va trencar una nansa. Ja no em podien fer servir. I aleshores l'àvia Pepeta, que era la padrina de la Fina, va dir-li:
–Te la dono a tu, perquè sé que t'agrada i sóc la teva padrina.
Jo vaig estar molt contenta i de seguida em van posar dins un dipòsit de bassa perquè marxés tota la porqueria. Em volien viure bonica altra vegada. Després d'uns dies em van portar a Vilafranca, a casa d'un artesà que em va polir i em va afegir la nansa que havia perdut.
Des d'aleshores estic a Vilafranca. Primer em van portar a la floristeria i em van omplir de flors seques i tothom em deia: "Que maca i bonica amb aquestes flors!". Però allà on m'havien posat tenien por que els seus fills em fessin caure perquè jo era bastant grossa, i em van penjar en un moble del menjador. Allà m'hi he estat molts anys, presidint tots els menjars de la família, els aniversaris… He sentit tota classe de converses i m'ho he passat molt bé, però és clar, els meus amos s'han fet vellets també i han pensat que potser valia la pena, tornar-me a Cal Cabanyes, d'on vaig sortir i on havia vist les gallines, els ànecs i els conills i el cavall.
Em van omplir d'eucaliptus, i si em veiessin ara que sóc tan maca els avis Gepet i Pepeta, i els pares de la Fina, el Josep i l'Alberta, la tieta Rosita i en Salvador! Estarien tan contents! Espero que tu, Jordi i els teus descendents continueu la meva història: la història de l'olla d'aram.
La cuidarem. La història continua…
Moltes gràcies!