El llibre del Celler – Cal Cabanyes

Celler Cooperatiu de la Granada (1920-2020)

Tipografia base: Celeste i Celeste Sans
Tipologia: Llibre commemoratiu
Publica: Celler Cooperatiu de la Granada, SCCL
Anys: 2020

I don't love working—it is working well that I love. Hence the soberness.

James Krenov. A Cabinetsmaker's Notebook

L’1 de febrer és una data important per al poble de la Granada. L’1 de febrer de 2020, a les sis de la tarda, al Celler Cooperatiu de la Granada, s’iniciaven els actes de celebració del centenari d’aquesta entitat. L’1 de febrer de 1920, a Cal Roig, es va signar la primera acta del Sindicat Agrícola. I l’1 de febrer de 2020 es va presentar el llibre Celler Cooperatiu de la Granada (1920-2020): Cent anys de vitivinicultura al cor del Penedès. Llibre que he tingut el sincer goig d’editar i dissenyar.

Només han passat tres mesos des del dia de la presentació del llibre, però ara em sembla que hagi passat gairebé una eternitat. Fa dies que em venia de gust escriure una mica, explicar com vaig fer el llibre i tot el que ha suposat. Però em fa l’efecte que gràcies a una inconscient autohigiene, ha hagut de passar un cert temps abans de començar a parlar.

Pel que fa a les meves intencions amb aquest blog, crec que no pot donar bons fruits parlar del que és massa recent. Aquestes llums i ombres necessiten el seu temps, una certa distància i una mica de cel clar.

La comissió del centenari: nobles intencions

Si no m’erro, crec que fou a finals del 2016 quan el president de la cooperativa, en Joan Pons Font, va convocar a un grup de socis i sòcies del Sindicat l’encàrrec de tirar endavant els actes commemoratius del centenari de la cooperativa. Entre altres coses, en Joan tenia clar que l’1 de febrer de 2020, convindria tenir un llibre que expliqués la història del celler. En Joan creia que entre els que havíem estat convocats a formar part de la comissió, podríem escriure una història del celler… (silenci). Es va tardar gairebé un any i mig a veure clar que els que estàvem allà no podríem dur a terme un projecte com aquest.

Fins i tot en Jaume Canals, l’historiador que vint-i-cinc anys abans ja havia fet una primera investigació del celler, dels inicis fins a la Guerra Civil, no veia clar ni disposava de temps suficient per poder explicar tota la història.

Una de les primeres reunions de la comissió del centenari. A la dreta de la primera imatge: Josep Sadurní (d’esquena), Josep Via, Joan Pons, Josep Puig i Julià Vives. A la part dreta de la segona foto: Joan Rovirosa, Pere Cuscó, Jaume Canals i Josep Puig Vila. Hi falten algunes persones que s’hi van incorporar més tard: Jordi Capellades i Ramona Valls.

Una decisió assenyada

Així les coses, van començar a aparèixer alguns noms de granadencs que potser podrien fer la feina. Es va convocar a més gent a les reunions de la comissió, però ningú s’hi veia capaç. Fou així com, finalment, en Joan es va posar en contacte amb en Josep M. Feliu, un xicot parent seu de Vilafranca, historiador i divulgador de la intimitat arquitectònica vilafranquina entre altres coses. “Em sembla un bon fitxatge” li vaig dir. En Feliu va acceptar l’encàrrec i això ens va alegrar, però el futur autor del llibre, aviat va veure que ell sol tampoc podria tirar endavant el projecte. Li calia algú expert en el tema i avesat a escriure llibres.

Fou així com en Feliu va proposar a en Raimon Soler-Becerro. Estàvem salvats. Crec que no m’equivoco si afirmo que és un dels historiadors vilafranquins amb més coneixement sobre el món vitivinícola i cooperativista. És important deixar escrit, almenys jo ho penso així, que sense en Raimon aquest llibre no hauria estat possible. Si més no un llibre com aquest. En Feliu, amb molt bon ull (potser perquè coneix bé la Història de l’Art) va saber a quina porta trucar i la va ben encertar.

La veritat és que una vegada han passat els mesos i ara que reviso el llibre amb un cert distanciament, me’n faig creus de la feinada que van tenir els autors. El buidatge de dades havia de ser una feina feixuga, però segur que plena d’alegries a mesura que anaven trobant informació i papers importants. Remenar l’arxiu del celler o, per exemple, descobrir plànols que no es recordava que hi fossin, imagino que devia generar sorpreses inefables difícils d’oblidar.

Pensar el llibre

La mida de pàgina: el rectangle gran

Pel que fa a la mida de la pàgina, tenia clar que no podia fer un llibre de gran format, encara que, en general, sigui la mida més comuna en llibres commemoratius. Els llibres de gran format són excel·lents per a imatges que permeten ser ampliades, però aquest no era el nostre cas. No preteníem fer només un àlbum de fotos històriques i informatives amb un text que les acompanyes. Cal recordar que l’encàrrec era per un llibre d’història de la Cooperativa amb tots els ets i uts, i en aquest tipus d’obra el text escrit sempre és preponderant. Les fotografies, gràfics i taules són la necessària companyia que il·lustra, justifica i fa més amena la lectura, però tenen poc valor estètic.

Per altra banda, i dit de passada, els llibres de gran format són grandiloqüents i no permeten al lector gaires posicions de lectura: vull dir que són difícils de sostenir amb una mà, i la majoria de mortals només els podem llegir amb comoditat si disposem d’una taula que els doni suport. Jo preferia un llibre de mides més humils i lleugeres, un llibre que el lector el pogués llegir assegut al sofà o mig estirat al llit abans d’anar a dormir. Així doncs, una mida de llibre amb menys ínfules i d’aparença senzilla i austera. Crec que esqueia millor a l’esperit del Celler Cooperatiu de la Granada.

S'acosta la solució

Finalment, després de donar-hi moltes voltes i de parlar-ho amb en Francesc Llopart, responsable de la impressió i corrector d’aquest llibre, vam pensar una forma estàndard: una pàgina de 186  mm x 260  mm. Aquesta mida és lògica i un cop fets els plecs pràcticament no deixa minves (mermes), però dóna un rectangle de pàgina un xic rabassut. Després de pensar-hi una mica més i de fixar-me sobretot en el llibre de Jost Hochuli, em vaig decantar per un rectangle una mica més estilitzat: 170 mm x 255 mm. Això em donà una proporció 2:3. (Les proporcions de la sèrie de Fibonacci, sigui dit de passada).

Una petita diferencia en la proporció de pàgina com aquesta, pot semblar insignificant, però puc assegurar que quan tenim el llibre a les mans, les sensacions que provoca un format o un altre és ben diferent.

En resum, el format de pàgina final em donava un llibre més còmode i pràctic de llegir, prou gran per permetre veure bé les imatges, els gràfics i les taules al llarg del llibre però sense caure en la pompositat cavista. (Ho sento, ho havia de dir).

L'espai pel text i les imatges: el rectangle petit

Una vegada decidit el format de pàgina, tocava pensar la mida de la caixa de text. Aquesta vegada vaig enfocar encara més el disseny des del punt de vista del lector. Fa temps que tenia al cap el llibre d’en Jost Hochuli esmentat abans. A aquest autor haig d’agrair-li que em fes pensar. En Hochuli, és una persona de perquès i de tocar de peus a terra, i això m’ha ajudat a replantejar alguns dogmes compositius que tenia ben assumits, sobretot pel que fa a la proporció de les caixes de text. Seria injust no reconèixer aquí la seva influencia en la compaginació d’aquest llibre.

Així doncs, aquesta vegada em vaig centrar en el nombre de caràcters per línia, com si anés a maquetar una novel·la o qualsevol llibre de lectura prolongada (una mitjana de 55 caràcters per línia amb un cos de lletra de 10 pt en el nostre cas). Això em determinà l’amplada de caixa de text i em donà uns marges prou amples per a significar un llibre commemoratiu (vegeu aquí sota).

I els marges amples, és clar, em van permetre col·locar les notes (vegeu aquí sota) i les referències bibliogràfiques just a la línia on hi ha la crida. Sempre ho faig si la maqueta m’ho permet. Això també és pensar en el lector, ja que no se’l molesta a desplaçar la vista fins al final de pàgina per llegir una nota o referència bibliogràfica sovint impertinent. Queda clar que per aquí també ajudo a una lectura més còmoda i fluida del text.

Cal afegir aquí, ves quina cosa, que l’espai que ocupen la caixa de text, les imatges i les notes formen un rectangle de proporcions 2:3. Ves per on, igual que el format de pàgina (vegeu aquí sota). Proporcions…

Simetria o asimetria, aquesta és la qüestió

Hi ha al llibre un joc conscient entre la simetria i l’asimetria per trencar la solemnitat que provoca la primera. Si bé a la doble pàgina la caixa de text i l’espai per les notes i referències bibliogràfiques són simètrics al llom; la caixa de text també ho és a la pàgina individual. En canvi, la foliació i tots els títols i subtítols són asimètrics a la pàgina (vegeu aquí sota).

La lletra

La lletra utilitzada en aquest llibre, igual que en altres llibres que he editat i dissenyat, és la Celeste de Christopher Burke. La Serif per al text general i la versió Sans per als textos en els títols, els gràfics, les taules i la foliació. Aquesta lletra s’ha convertit en una “marca de fàbrica” en els llibres que m’han encarregat. És una lletra que m’agrada molt, fa anys que ens coneixem i fins ara ens hem entès prou bé. D’aquesta lletra ja n’he parlat en una altra entrada, o sigui que aquí ja no m’estendré més. Aquesta vegada el cos és de 10 pt i la interlínia de 12,8 pt, per si a algú li interessa.

El tractament de les imatges

Un dels aspectes d’aquest llibre que em va fer ballar més el cap fou el tractament que havia de donar a les imatges. Ja he dit abans que la història escrita havia de prevaldre sobre la història gràfica. Però em vaig entestar a què les imatges d’aquest llibre, tant si eren documents com fotografies, es poguessin llegir com qui mira amb una mica de nostàlgia un vell àlbum de fotos.

En general no disposàvem de gaires fotografies fetes amb un criteri artístic i això condicionava el format, com ja he explicat uns paràgrafs més amunt. Només algunes imatges estaven fetes amb intenció estètica (sobretot, i no és gens casual, les més antigues). La majoria eren testimonials, informatives, no gaire ben enquadrades i a vegades amb alguna rascada o amb mancances evidents en l’ús de la llum. Però aquesta característica, lluny de ser un defecte ho vaig voler destacar com una virtut: d’aquesta manera guanyava proximitat, autenticitat i naturalitat. Així doncs, vaig tractar les imatges com a objectes, com si fossin postals, i les vaig mostrar, sempre que fou possible, tal com m’havien arribat.

Per accentuar la sensació d’objecte tangible, palpable, tridimensional, en alguns casos vaig fer ressaltar les imatges afegint una petita ombra. Aquesta va ser una de les decisions que més em van fer dubtar–sobretot si no aconseguia fer entendre la intenció. De moment es veu bé, però el temps ja dirà si la vaig encertar o no.

La feina d’escanejar i preparar les imatges del llibre per impremta la vaig cedir a l’Anna Balaguer del Río, a qui li haig d’agrair un treball impecable.

Els gràfics i les taules

Els gràfics van suposar moltes hores de feina. No vaig voler importar-los directament de l’Excel i ja està. Algú em va dir: “Però si s’entendrà igual!”. I potser tenia raó, però a casa meva sempre m’han ensenyat que a una celebració s’hi va net i arreglat. Tampoc cal passar-se i anar amb vestit llarg o esmòquing. Això deixem-ho per la confraria del cava. Aquest era un llibre commemoratiu del centenari d’una cooperativa, i es mereixia que tots els aspectes fossin tractats amb el respecte i delicadesa més exquisit possible. Els gràfics havien de ser pulcres i entenedors per si mateixos. Unificar criteris de composició i trobar les tonalitats de colors terrosos, herbacis i vínics per als gràfics va suposar una bona estona de feina, però molt ben passada.

Pel que fa a les taules vaig mirar que fossin senzilles i netes. Sense línies verticals. L’alineació en bandera del text o dels nombres ja va ser suficient per marcar les columnes. Impossible perdre’s.

La coberta i la sobrecoberta

L'editor: advocat del diable?

La feina d’editor és apassionant, però com tot en aquesta vida té les seves coses bones i dolentes. L’editor s’ha de posicionar i establir uns criteris.

Estàs al mig: per una banda els autors i per l’altre el “client”, la Cooperativa en aquest cas. Mires de no tensar massa la corda i que tot segueixi el seu curs amb pau i tranquil·litat. Sovint et toca fer el paper de mosca collonera: “Com teniu el capítol tal, nois?”, “Nois, que passen els dies i no m’arriba res!” i etcètera. Si l’autor té experiència fent llibres, la cosa és més fluida. Ja sap que la teva feina no és posar bastons a les rodes, sinó fer d’advocat del diable; que el teu propòsit –pel bé de tots– és que el llibre quedi el més ben editat possible. Si és honest, un dia o altre t’ho agrairà. Els llibres, una vegada s’han acabat, han de ser motiu de celebració i de concòrdia. Si no és així, alguna cosa ha anat malament.

Però si les relacions personals (i professionals) han de ser afables i lleugeres, també ho ha de ser la lectura del llibre. Aquesta també és responsabilitat de l’editor, però només funciona amb la complicitat convençuda dels autors. En aquest llibre es va aconseguir. La redacció és impecable i el llibre es pot llegir per nivells. Tot depèn del temps o de l’interès del lector. La lectura atenta del llibre és molt recomanable i el text és amè i es llegeix amb facilitat. Ara bé, hi ha qui només mirarà els gràfics, les taules, les fotos i el text que l’acompanya i amb això ja es farà una idea suficient del tema. Aquesta lectura també és possible, si només interessa una visió general del tema.

La pàgina de crèdits: la malaguanyada, la outsider

Un altre aspecte a destacar relacionat amb l’edició i la coordinació d’un llibre és la pàgina de crèdits. Potser una de les pàgines dels llibres, des del meu punt de vista, més desaprofitades. En els llibres que edito, a la pàgina de crèdit hi surt tothom. Si més no tots aquells que han participat en el llibre i han tingut contacte amb mi. En aquest cas, l’impressor, el corrector, qui ha fet el tractament de les imatges i el tipògraf. Sí, el tipògraf. Aquest, malauradament, ni és amic meu, ni l’he conegut, ni l’he saludat, però amb la seva lletra ha entrat al llibre. El tipògraf hi té molt a dir en les sensacions que ens provoqui la lectura d’un llibre. És la seva essència. Sense lletres no hi ha llibres. Una feina malauradament callada.

A les pàgines de crèdit dels llibres també hi indico el tipus de paper utilitzat. Per què no? És una referència molt valuosa per a qualsevol dissenyador. Tampoc hi falten les dades CIP per al registre bibliogràfic. La Biblioteca de Catalunya t’ofereix el servei gratuïtament, cal aprofitar-ho.

Totes aquestes dades són les que crec que s’han d’indicar en una pàgina com aquesta. Cadascú s’ha de fer responsable i donar la cara per la seva feina, tant per rebre més encàrrecs, si hi ha sort, com perquè no te’n facin mai més cap. Tot depèn…

Algunes consideracions finals

Fins aquí he parlat de les característiques més o menys tècniques del que va suposar l’edició i el disseny del llibre Celler Cooperatiu de la Granada (1920-2020).

Un cop ens va arribar d’impremta, ens vam trobar una tridimensionalitat contundent, robusta i molt ben enquadernada. Tant la gent dels tallers gràfics com l’equip d’enquadernació amb els que treballa en Francesc Llopart són uns professionals excel·lents. Bona feina, Francesc!

Però tornem una altra vegada al vespre de l’1 de febrer de 2020. Quan la presentació del llibre ja havia acabat, vaig sortir a fora el celler a fumar un cigarret. La gent, a poc a poc, se’n tornava cap a casa amb un llibre a la mans. Era una sensació estranya. Hi havia un tros de mi en aquell objecte que s’enduien. Un tros del meu temps, del temps d’unes persones. D’acord, d’acord, les paraules de la Beatrice Warde les segueixo tenint presents. La feina de dissenyador de llibres és intentar que el llibre sigui transparent, però per més que vulguem, mai serà invisible. No sé si m’explico?

Colofó: treballar bé, treballar lliure

Finalment, també faig meves les paraules d’en Krenov. A mi tampoc m’agrada treballar. Treballar bé és el que m’agrada. I, sincerament, he pogut fer la feina lliurement. Què més es pot demanar!

I ara sí, aquí acabo. A falta d’una fotografia conjunta amb tots els participants en aquesta aventura, deixo aquí aquesta altra de la fotògrafa nord-americana Frances B. Johnston. Crec que és prou suggerent i bonica, i hi queda més que clar que sense l’esforç de tothom, de tots junts, seria difícil albirar en aquesta societat una vida més alta. Per molts anys Celler Cooperatiu de la Granada! I moltes gràcies per deixar-me participar en aquesta biografia col·lectiva i centenària!

Addenda. 10 de setembre de 2021

Avui a la tarda hem rebut una carta del senyor Pau Roca, Director General de la Organització Internacional de la Vinya i el Vi en la que ens comunicava que el Jurat Internacional dels Premis de la OIV havia otorgat a aquest llibre la menció especial de la OIV 2021 en la categoría “Monografies i Estudis Especialitzats”

Certament, la noticia ha estat rebuda amb molt de goig. No només pel que representa pels autors i l’equip editorial, sinó pel reconeixement que suposa per a totes les persones que han treballat en favor del Celler Cooperatiu de la Granada durant aquests ja cent anys d’existència.

Cal Cabanyes

Celler Cooperatiu de la Granada (1920-2020)

La comissió del centenari: nobles intencions

Una decisió assenyada

Pensar el llibre

La mida de pàgina: el rectangle gran

S'acosta la solució

L'espai pel text i les imatges: el rectangle petit

Simetria o asimetria, aquesta és la qüestió

La lletra

El tractament de les imatges

Els gràfics i les taules

La coberta i la sobrecoberta

L'editor: advocat del diable?

La pàgina de crèdits: la malaguanyada, la outsider

Algunes consideracions finals

Colofó: treballar bé, treballar lliure

Addenda. 10 de setembre de 2021

Registre

Accés client