Una trestle pel menjador
"A la taula, ningú es fa vell"
Després d’acabar el banc de fuster, el 2013, ja podia començar a fer les portes de les habitacions de Cal Cabanyes. Si més no, per això havia construït el banc. Tanmateix, a casa tenia un moble pendent de fer. Al menjador ens feia falta una taula més gran i jo volia provar de construir una trestle. Com a repte inicial per a un aprenent de fuster no estava pas malament. Si era capaç de fer-la, a partir del moment que la posés al menjador, hi faríem molta vida al voltant d’un moble fet amb les meves mans, i això ja veia que em faria tremendament feliç.
En aquell moment, al menjador hi teníem una taula d’estil nòrdic amb sobre de fòrmica blanca i potes de pi massís. Si no m’erro, crec que aquesta taula fou feta als anys 70 o 80 als tallers de la cooperativa de fusters de Vilafranca, la desapareguda Deyco. Estava ben construïda i amb encaixos ben fets. Vull dir sense visos i caragols per tot arreu, com fan ara els aprenents d’Ikea… Encara la guardem la taula. Ha tornat a les golfes, per si de cas es necessita algun dia.
Una mica d'història
Aquest tipus de taula, les trestle (1) es van popularitzar durant l’Edat Mitjana i el Renaixement. En trobem exemples en convents, esglésies, hostals de peregrins, i al segle XIX en les austeres sales de reunions de les comunitats Shaker als Estats Units. Les taules trestle actuals s’inspiren en les fetes per aquesta comunitat estatunidenca.
Aquí, a casa nostra, podem veure alguns exemples de semblants a les primigènies a Poblet. Feu-hi una visita i fixeu-vos en les taules que hi ha al refectori. Són una variant d’aquest estil. (Els anglesos, que en termes de fusteria són molt més precisos, en diuen refectory tables).
També és interessant el que explica en Christopher Schwarz en un article (2) que, per altra banda, va ser definitiu per animar-me a construir la taula del menjador de casa: Les trestle, al llarg dels segles, han anat reduint la seva estructura fins als ossos. Només que en traiem una sola peça ens quedarà als dits. Si mai en construïu una, us adonareu que és una meravella de l’enginyeria i una clara precursora de l’invent que ha ajudat a construir, entre altres, els grans gratacels de les nostres ciutats: les bigues de ferro de perfil IPN.
Refectori del Monestir de Santa Maria de Poblet. Si feu clic a la imatge, podreu apreciar millor l’estructura d’aquestes taules. [© Jordi Castelldefels]
Així i tot, malgrat el seu encant sobri i la seva llarga història, hi ha algunes coses sobre les dimensions d’aquest moble que potser no s’ajusten a les expectatives que tenim avui en dia pel que fa a una taula de menjador. Per començar, les trestle que podem veure en museus són sorprenentment estretes: uns 63 cm d’ample. En la majoria dels llibres de disseny de mobles o d’ergonomia (per exemple el llibre de Panero & Zelnik), recomanen per a l’ample de la part superior de qualsevol taula de menjador un mínim de 106 cm i la mida òptima la situen en 136 cm!
Crec que és clar que les trestle estaven pensades per seure només en un dels laterals i no al seu voltant. Vegeu si no com seuen al refectori els monjos cistercencs de Poblet o en qualsevol altre convent (excepte a Montserrat, que està colapsadíssim).
Als Estats Units, els Shaker van popularitzar aquest tipus de taula però les feren una mica més amples: entre 65 i 78 cm. La segona mida ja permet seure-hi amb una mica de comoditat al voltant i no tan sols en un dels laterals. A ca l’Ikea, que ho tenen tot molt clar… les taules de menjador fan entre 80 i 85 cm d’ample.
Per altra banda, la forma del “cavallet” de les trestle, l’estructura que sustenta la part superior, pot semblar fràgil, però això contradiu el fet que aquestes taules acostumen i acostumaven a estar, com he apuntat abans, en menjadors comunitaris, tavernes i sales de reunions. Els exemples que han sobreviscut, també explica Schwarz, exhibeixen les marques i les cicatrius d’un ús intens.
Mans a l'obra
La taula que m’agradava, del llibre The Book of Shaker Furniture. (pàg. 253)
Però fou precisament, remenant una mica més a Internet que vaig trobar un article d’en Christopher Schwarz (Aquest home mai falla!) en què explicava com fer aquesta taula i adaptar-la a les necessitats actuals. Ell en va fer una cap al 2006 per instal·lar-la de manera definitiva al menjador de casa seva. Mira, tal com volia fer jo, ves per on! Aquesta versió era força més ample que les originals que havia vist en el llibre que he citat abans (80 cm) i el fet que ell l’utilitzés, em donava la seguretat que ja havia estat provada la seva estabilitat i fortalesa. Així i tot, abans de llançar-me a fer la taula del menjador, vaig decidir construir-ne una de més petita.
Sincerament, encara tenia els meus dubtes sobre la seva estabilitat, la seva fortalesa i, perquè no dir-ho, la meva capacitat per fer un moble d’una certa complexitat que normalment s’encarregaria a un fuster professional. Així, si no ho aconseguia no m’hauria gastat massa diners. Si arribava a ser capaç de fer-la, la deixaria a les meves filles perquè hi juguessin i, de pas, podria treure de casa l’horripilant taula de color blau elèctric i plàstic anomenada ‘mammut’… (El nom fa la cosa, oi?)
Per fer la reproducció a escala i a la mida de les meves filles vaig seguir les proporcions humanes d’una criatura de 7 anys. La vaig fer de pi insignis. Me’n vaig ensortir i un cop acabada i amb un parell de bancs a mida de la taula –també estil Shaker, per cert–, vaig comprovar que era un moble molt estable i lleuger, tal com ja deia en Christopher Schwarz i podeu veure en la foto d’aquí sota.
El prototipus. Una taula i bancs a la mida de les petites de casa.
Després d’aquesta primera prova i havent comprovat que tot anava bé, em vaig posar a fer el disseny de la taula per fer-la a la mida del nostre menjador. No la vaig fer igual que la proposada per l’Schwarz. Hi vaig afegir breadboard ends (terme que explicaré més avall) i només vaig utilitzar un sol tipus de fusta. Aquí va aparèixer una altra gran sorpresa que és la poca quantitat de material que es necessita per fer-la. Això volia dir estalviar-se bastants calerons. La taula té capacitat per a 6-8 persones. Mesura 186 cm de llarg x 85 cm d’ample i 76,5 cm d’alçada. Amb l’amplada em vaig atrevir a anar als límits del que aquesta estructura pot aguantar, i no em va sortir malament. L’espai és prou ample per tothom i l’estructura no se’n ressent.
Una vegada fet això, tocava consensuar amb l’Eulàlia el tipus de fusta. De seguida ho vam tenir clar: el roure francès era la fusta que s’adeia millor al menjador. Les estanteries i les portes del menjador són fetes d’aquesta fusta i els festivals de fustes no ens agraden.
Aclimatació de la fusta abans de posar-m’hi a treballar.
Un cop em va arribar la fusta, vaig deixar que s’aclimatés un parell de setmanes al taller. Bé, de taller el 2014 encara no en tenia. Treballava a l’entrada de Cal Cabanyes que, com es pot veure a les fotos, encara no estava ni enrajolat.
Vaig començar encolant les llates que havien de formar l’estructura. El que podríem anomenar el peu, el cos i els braços de la I. En el cos ja hi vaig fer la metxa que més endavant formaria part de l’encaix amb els peus. La secció d’aquests elements una vegada acabats fou de 7,5 x 7,5 cm.
Metxa inferior d’una de les potes.
Fent l’emboetat a les posts.
Les posts de la part superior tot just acabades d’encolar. Observis el gruix.
El rebaix practicat als extrems de la part superior.
Fent traus amb el badaine.
Els traus a mig fer d’un dels breadborad end.
Traus i metxes acabats. Una feinada, sincerament!
Aspecte final d’un breadboard end.
Després de tot això, va arribar el moment de fer els braços superiors i els peus de l’estructura. Per aquesta feina: enformador, massa i pica que picaràs. Els traus són fàcils però s’han de fer amb compte de no desviar la inclinació vertical. A continuació vaig donar forma als extrems fent una superfície inclinada i a la vegada millorant l’estètica i la comoditat. I ja per acabar, arribà el moment de l’encolat de les peces que formen l’estructura en forma de I.
Després tocava fer els encaixos per lligar les dues potes amb la part central (stretcher), que és la que dóna fortalesa a l’estructura i que només és típic de les trestle americanes. En aquest punt la taula ja estava pràcticament acabada.
Només calia fer uns acoblaments per subjectar fermament la part superior i l’estructura amb uns buttons que permeten la seva dilatació (buttons, no botons: una altra paraula que no té el corresponent nom en català, que jo sàpiga, és clar).
L’acabat el vaig fer amb goma-laca i després la vaig encerar amb cera d’abella. Un acabat a l’antiga sense químics, que reforça el color natural de la fusta. Els vernissos amb colorants no m’agraden. La fusta s’ha de veure tal com és. M’agrada que mostri el seu color natural i que només s’enfosqueixi per l’acció de la llum solar i el pas del temps
El traus d’un dels peus.
Comprovant que tot vagi pel bon cami…
Acoblaments de l’estructura acabats. De moment tot va bé.
Traus i metxes de les potes. Un bon puzzle.
Tocs finals als peus i braços de les potes.
Comprovant que tot estigui bé abans d’encolar l’estructura.
Unn moment delicat: Encolat de l’estructura.
Els “buttons” elements indispensables per la unió de la part superior i l’estructura.
La taula acabada i a punt pels acabats finals.
"Is more fun to make than it is to buy"
Domenica colazione, che bella stampa…!
Apa, salut, llibertat i fins a la propera!
Divertimento. El joc de les cadires…
(1) Anomeno a aquestes taules amb la paraula anglesa trestle perquè la traducció al català “taula de cavallets” no em convenç. La paraula trestle la trobem en l’anglès medieval ‘trestel’, terme d’origen anglo-francès, i aquest deriva del llatí vulgar ‘trastellum’, derivat de ‘transtillum’, diminutiu de ‘transtrum’ (biga travessera), de ‘trans’ “a través de”. No sé si se l’hauria d’anomenar taula travessera, ja que també tenim transversus mea tibia… o sigui flautes travesseres.
El cas és que no és exactament una taula amb cavallets. Tot i que la majoria de trestles es poden desmuntar completament. Les taules de cavallets són una variant molt senzilla de les trestle. L’estructura de les trestle és molt més robusta, ja que els suports (cavallets) estan units un amb l’altre amb una bigueta de fusta que fa la funció de bastidor (stretcher).
(2) Per escriure aquest article i per fer la taula trestle em vaig basar en l’article d’aquest autor, aparegut a l’extinta revista nord-americana de fusteria Popular Woodworking. Baixeu-vos l’arxiu pdf si en voleu construir una.
Per altra banda, també voldria fer constar que per fer la fotografia que encapçala aquest article he “emulat” la foto que té penjada en Christopher Schwarz a la seva web. Un homenatge.