L'Editorial Brúixola
Quan feia poc que treballava a les Escoles d’Adults pel Departament de Benestar Social, em va trucar en Jaume Esteve, cap de publicacions escolars de l‘editorial Brúixola. Havien rebut el meu currículum feia temps, se l’havien guardat i ara estaven buscant un nou editor per incorporar a l’editorial. La trucada em va enganxar al passeig de Gràcia de Barcelona. Recordo que vaig saltar d’alegria! Vam quedar un dia i parlarem una bona estona. Li vaig mostrar les feines que havia fet i tot això que s’ha de fer en una entrevista. Recordo que em va preguntar alguna cosa així com per què volia ser editor o per què m’havia de triar a mi per aquella feina. La resposta va ser clara, però a ell li va sobtar_ “Perquè és una feina que m’agrada“– vaig respondre. Crec que s’esperava una resposta diferent, del tipus: “perquè sóc el millor candidat per aquesta feina, una persona treballadora i responsable i altament qualificada i… etcètera, etcètera”.
Som-hi!
El cas és que em va oferir feina a mitja jornada durant mig any i si ens enteníem, passat aquest període de prova, em contractava a temps complet. Vaig estar d’acord perquè ho podia combinar amb les classes a les escoles d’adults treballant a mitja jornada i no hi perdia res. Al contrari, anava aprenent altres aspectes del món editorial. Havia fet de dissenyador, de maquetista i ara podia fer d’editor. Així doncs, ja em tens cap a l’editorial a Barcelona els matins i a les escoles d’adults a les tardes. Al cap de sis mesos, tal com havíem quedat, em va proposar que em quedés a l’editorial. Vaig congelar la meva plaça a Benestar Social i em vaig incorporar a jornada completa a Edicions Brúixola.
En Jaume em va anar preparant per coordinar edicions. Cada mes em donava més feina fins que vaig acabar pensant que potser estava fent botifarres més que llibres. Vaig aprendre molt, sobretot a gestionar bé el temps. No valia a badar. He penjat en aquesta entrada alguns dels llibres que vaig coordinar.
Cada dia m’aixecava a les sis del matí per agafar el tren a les set i arribar a la feina a les vuit. Plegava a les cinc i arribava a casa a les set del vespre. Molts dies, sobretot els mesos d’hivern, només veia el sol quan sortia a dinar. Això em molestava i vaig començar a intuir que la feina estava bé, però jo no feia res més que treballar. Envejava els col·laboradors autònoms. Me’ls imaginava a casa, treballant tranquil·lament. En aquells moments jo vivia en una casa al camp i anar a la ciutat se’m feia cada vegada més feixuc. Vaig plegar i em vaig començar a posicionar com a editor i dissenyador de llibres free-lance.