Quan vaig acabar la feina bruta de netejar la casa, va aparèixer l’arquitecte.

La reforma que s’havia de fer era considerable i la despesa també. Evidentment, calia que hi intervingués un arquitecte per fer un bon projecte. Calia que sabés dividir-lo en diverses fases per no malgastar els diners que s’hi anessin invertint. Calia planificar bé, per no fer feina en va. Calia, en definitiva, que fos algú que s’hi volgués implicar, plenament.

No vaig dubtar ni un segon en escollir la persona a qui podia encarregar el projecte. Havia de ser algú amb qui hi hagués empatia. És a dir, algú que sabés escoltar i que tingués criteri. Sens dubte, aquesta persona havia de ser en Josep M. Oller, antic i estimat company de classe. La decisió fou més que encertada. Va saber interpretar el que volia i el criteri de restauració fou compartit. M’he sentit molt ben acompanyat des del primer dia. En Josep és una persona en qui s’hi dóna una barreja d’entusiasme, sensibilitat, intel·ligència i bonhomia combinades. I això m’ha fet estar tranquil. Confiança plena.

Gràcies, Josep!

 

A la fotografia que encapçala aquesta entrada:
Alguns companys de classe el 1980, en l’època de sisè. Entre ells en Josep M. Oller i jo mateix.
Em fa riure pensar que cap dels que estem aquí juguéssim a bàsquet. Vés a saber el motiu perquè
en P. Adolfo ens va fer la foto…