Stairway to heaven
Dissabte passat, tornant amb cotxe cap a Vilafranca, després d’haver passat la tarda amb la meva filla gran a Cal Cabanyes, el flow del Deezer ens va fer escoltar Stairway to heaven, una de les cançons mítiques del rock de tots els temps (això no cal dir-ho) i també de la meva joventut. Ja tenim una edat… Feia molts anys que no la sentia. La vam escoltar durant el trajecte i vaig sentir la curiositat per saber com percep una persona adolescent que està formant el seu propi gust musical, la música que escoltava el seu pare a la seva edat. O sigui que li vaig preguntar que li semblava. Era la primera vegada que ma filla escoltava aquest tema. Li va semblar una mica llarg i avorrit… Entenc…
Tot és immediat ara, però em sembla, o vull tenir l’esperança, que amb una altra escolta o en un altre moment, segur que li acabarà trobant la màgia. Sentirà com a poc a poc la cançó va entrant i pujant en intensitat sense que te n’adonis. Com les sensacions que produeix van creixent i es van apoderant d’un mateix. És la gràcia d’aquest tema i en general d’altres grans temes d’aquesta banda, com Whola lotta love, per exemple. És un tema llarg Stairway to heaven, certament. Supera els vuit minuts, però ningú li pot negar a hores d’ara el lloc que ocupa en la història del rock. Juntament amb altres temes és al damunt de tot.
La conversa va continuar amb la meva crítica insistent i en el fons poc fonamentada –per punxar-la una mica– a la música i lletra del pop actual, o millor dit, a la música que escolten els joves ara. La majoria de cançons em sembla que no diuen res que valgui massa la pena. Les lletres dels grups de rock dels 70, per dir una dècada i com és el cas del tema que escoltàvem al cotxe, sempre m’han semblat molt més treballades que el “missatge” de les cançons actuals. Em semblen lletres amb poca substància… I ja no entro en la música txumba-txumba. De músics-poetes n’hi ha hagut pocs al llarg de temps.
Recordo ara que el tema de l’escala al cel es va reproduir en mi en forma de versos quan jo tenia més o menys la seva edat, al fer la primera comunió. El meu pare em va escriure el poema que reprodueixo més avall. El missatge és molt més clar que la lletra de Stairway to heaven. Intel·ligible, gens críptic, elegant. És el bon consell d’un pare al seu fill.
Els esglaons d'una escala
anem pujant a poc a poc,
agafats sempre a la barana
per no caure tot de cop.L'escala és la nostra vida
que tots la volem pujar,
allargant sempre la mida
amb ganes de treballar.Els esglaons són els actes
que ens permeten escalar.
Els bons ens porten enlaire
i els dolents ens fan baixarLa barana són els consells
que els pares deuen donar,
junt amb el seny que és l'herència
que els avis ens van deixar.Agafa't fort a la barana
i no la deixis anar!
Perquè quan siguis enlaire
amb el cap alt puguis mirar.
Els pares, al cap i a la fi, no volen res més que una vida digna pels seus fills.
En fi, està clar que l’escala és un tema recurrent en la nostra simbologia. Ja des de l’Antic Testament i segurament abans. El desig de gaudir d’una vida plena i completa per arribar al sublim i celestial és la metàfora de l’escala. Però no toca aquí parlar de música que ens fa ascendir a poc a poc, ni de poemes, ni d’una escala cap al cel, sinó de l’escala real, física, la que és el canal comunicatiu de Cal Cabanyes. El cami que enllaça tota la casa, des de l’entrada fins al terrat i que vaig construir entre el 2007 i el 2008. L’escala és la columna vertebral de la casa. És l’element que comunica l’entrada amb cada una de les plantes. A la planta baixa hi ha els espais de soroll: el taller, el celler i la cuina-menjador. Si pugem a la primera planta hi trobem els dormitoris i l’estudi: l’espai de repòs i silenci. I si continuem fins al terrat, la sortida a les vistes del poble de la Granada i el paisatge de la plana penedesenca. Llum directa, l’aire pur i final de trajecte de l’ascens al cel de la Granada.
Les obres de l'escala: inici
Abans de començar les obres, l’únic element que hi havia era el primer tram d’escala fins al primer pis. El terrat el vam fer amb les reformes de la casa tal com he explicat en un altre lloc. Com es pot apreciar a les imatges que hi ha aquí sota, l’estat en què es trobava l’escala era lamentable. Els graons estaven mig desfets però la volta de l’escala era forta, ben feta i la vam poder aprofitar. No vam haver de fer-hi cap reparació. Ara bé, els graons els vam haver de fer tots nous.
Les obres de l'escala: construcció del tram de ferro i fusta
El primer que va fer el paleta quan va començar les obres va ser arrancar la barana de fusta i posar-ne una de nova. De la barana i de l’escala no se’n fiava ni un pèl. Fins que no vam acabar la teulada i el terrat no ens vam posar a arreglar-la. Em fa l’efecte que l’home pensava que qualsevol dia podria caure tota de cop i hauria de fer-la tota nova. Però no va ser així. Al cap d’un any d’haver acabat la teulada, la vam començar a restaurar. El primer que vam fer va ser afegir el tram nou fins al terrat. Vam optar pel contrast amb la part antiga: una escala de ferro amb graons de fusta de pi Flandes. La fusta que hem utilitzat a Cal Cabanyes sempre ha estat de pi. No hi ha cap altre element estructural de fusta que no sigui de coníferes.
Pel que fa a la seva construcció, se’n va encarregar en Josep Martí, el ferrer de la Granada i a qui he derivat totes les feines de ferro de la restauració. Recordo que em va demanar que li marqués els graons. És una feinada d’hores i que requereix molta concentració i precisió. En realitat en Josep no se la volia jugar. Només que t’equivoquis un mil·límetre, l’últim graó acaba tenint una alçada molt diferent de la resta. Fer una escala no és cosa fàcil, realment. Aquí sota podeu veure el procés de la seva construcció. Des de la instal·lació dels primers ferros fins a col·locació dels graons.
Les obres de l'escala: restauració del tram d'obra
Una vegada acabada l’escala de ferro, vam procedir a restaurar l’escala d’obra. En Ramon Suriol, el paleta, va desmuntar tots els graons amb molta cura fins a deixar només la doble volta de totxo. En aquell moment vaig ser conscient de la força que fa la volta catalana. No m’estranya que els refugis civils de Londres durant la II Guerra Mundial fossin fets amb aquesta tècnica constructiva. Els anglesos ho van aprendre dels refugis que hi havia a Catalunya durant la Guerra Civil.
El pare i jo també vam ajudar en Ramon a marcar els graons. Aquí la feina encara era més complicada perquè ens havíem d’adaptar a les voltes de l’escala que ja estaven fetes i al sostre original que era molt baix. Realment, per fer una escala d’obra com aquesta se n’ha de saber un munt. Crec que la majoria de paletes d’avui en dia no serien capaços de fer una construcció com aquesta. És tot un luxe haver conservat l’escala. Però això no hauria estat possible si no hi hagués tingut la possibilitat de treballar amb un ferrer i un paleta amb ofici.
Aquí sota podeu veure el procés de reconstrucció del tram d’obra i el resultat final.
A dalt de tot
El cas és que ens passem la vida pujant i baixant escales, i no només metafòricament. A Cal Cabanyes n’hi ha un total de 44 des del pati fins al terrat.
I per acabar, ara que ja tinc una edat, em toca a mi donar algun consell: feu cas a mon pare i agafeu-vos fort de la barana. Quan sigueu a dalt mireu a baix el camí que mai es tornarà a trepitjar. Valoreu aleshores si ha valgut la pena tanta feina. Jo us ben puc assegurar que sí.
